Més enllà de les declaracions ben intencionades que defensen la coordinació entre la tasca que realitzen els docents a les aules i la diversitat de recursos educatius que ofereix l’entorn comunitari, el cert és que les relacions entre uns i altres són tot sovint un petit camp de batalla farcit de mutues incomprensions i prejudicis mal explicats.

En el pla teòric res no podria ser més desitjable que la coordinació entre l’oferta educativa formal, que garanteix el dret a l’educació de tots els infants, i aquella que s’organitza enllà de les aules, amb major flexibilitat formal i usant eines lligades al lleure i la sociocultura. Des d’una idea integral del fet educatiu, les podríem entendre com dues cares d’una mateixa moneda, que ofereixen perspectives diferents però que es troben de manera inevitable en comprovar que comparteixen finalitats.

Hi ha un munt de circumstàncies que podrien semblar anecdòtiques però que a la pràctica dificulten la relació i que, en no trobar les eines o recursos neessaris posar-hi remei, esdevenen autèntiques barreres. Podríem parlar d’aspectes purament logístics, lligats a l’ús dels equipaments escolars, a tasques i serveis de manteniment, a la coordinació d’horaris, a l’ús de materials dels centres o, fins i tot, als fluxes de persones per les instal·lacions. Però també hi ha desencontres en la tria de l’oferta educativa que complementa les propostes docents, en la coordinació de continguts, de tècniques de treball, en la relació i interacció amb els alumnes i, perquè no dir-ho, en la idea d’educació que en ocasions propugnen uns i altres.

Els equips docents estan sotmesos a una pressió rellevant, amb multiplicitat de tasques que tot sovint van més enllà de les estrictament educatives i que els obliguen a treballar amb menys recursos dels que serien mínimament recomanables. A més, algunes activitats que són objectivament interessants i que poden enriquir l’oferta educativa fan necessari un nivell d’implicació dels docents que va més enllà de les seves estrictes responsabilitats laborals, i no sempre poden o estan disposats a acceptar-les.

L’altra cara de la moneda ens mostra professionals amb perfils i bagatges formatius molt rellevants, que fan propostes pedagògiques interessants, amb un gran potencial a l’hora d’enriquir l’oferta educativa formal, que tenen dificultats per veure reconeguda la seva vàlua o, simplement, per ser presos en consideració quan es parla d’educació. Tot sovint són percebuts com a elements aliens al sistema educatiu i se’ls encoloma intencionalitats allunyades del fet purament professional.

Hi ha una llarga llista de micro, petites i mitjanes empreses que presten tota mena de serveis necessàriament vinculats al sistema educatiu, però amb un model organitzatiu que supera les directrius i normes, necessàries però limitadores, del temps docent. Es tracta de petites organitzacions que basen la seva tasca en un coneixement especialitzat de les matèries de què s’ocupen, i en l’ús de tècniques pròpies del lleure educatiu i l’animació sociocultrual, que eixamplen la capacitat d’atraure, captivar i retenir l’interès i il·lusió de nois i noies.

En ocasions són vistos com una distorsió que no respecta pautes bàsiques de l’ensenyament, que afegeixen complexitat i agreugen mancances materials i organitzatives del sistema educatiu. Per dir-ho d’una manera planera, prou maldecaps tenen els equips docents com per haver d’ocupar-se també d’activitats que no els corresponen o que no formen part de les seves obligacions.

En sentit contrari, des del món de la gestió educativa independent, s’observa en el funcionament escolar un seguit de normes o hàbits limitadors de la seva activitat, amb pautes capricioses que posen barreres innecessàries a una activitat que, potencialment, tindria capacitat per enriquir i donar suport a l’educació formal.

Si fossim capaços de situar-nos en un pla neutre, com a observadors externs, probablement ens adonaríem que la situació és paradoxal. D’una banda, semblaria relativament fàcil trobar objectius educatius i pedagògics comuns, i no costaria gaire identificar oportunitats de relació en la qual una banda i altra s’oferissin suports mutus. D’una altra banda, resulten també evidents les dificultats i limitacions materials que afronten uns i altres, de signe divers i en ocasions contrari. Però també es podria arribar de manera natural a la conclusió que les dificultats que afronten uns i altres no tenen origen en la part contrària i que, en certa manera, són tots víctimes de mancances estructurals del sistema educatiu o, fins i tot, social, del país.

Des d’aquesta perspectiva, hauria de ser possible trobar eines concretes, pràctiques i segurament més senzilles del que a priori podria semblar, per vèncer les mútues incomprensions i per trobar solucions materials a les dificultats.

Una primera peça a explorar per recomposar el puzzle de l’educació entesa com a fet integral és la incorporació de professionals de la mediació educativa, amb formació pedagògica, però també amb coneixements i experiència en el món del lleure educatiu i l’animació sociocultural. Els educadors socials podrien ser bons candidats a donar complient a aquestes figures. Parlem, en termes generals, de facilitadors, professionals que entenen i comparteixen les dues perspectives (l’educació formal i la no formal) i que tenen la capacitat d’organitzar una oferta educativa integral que no només les faci compatibles sinó que en promogui la complementarietat i el suport mutu.

Podem imaginar un mediador educatiu en cada centre? O, com a mínim, en cada municipi, barri, districte o zona escolar? El podríem entendre també com un nexe entre els centres escolars i les ofertes educatives complementàries, tant des del món de la micro i petita empresa, com del món associatiu i comunitari. Seria un suport impagable per a les AFA i podria traduir al llenguatge que uns i altres dominen els criteris, prioritats i necessitats que han de cobrir.

Les empreses i altres organitzacions que ofereixen diversitat de serveis educatius, per la seva banda, haurien d’incorporar elements tècnics que tendissin a garantir aspectes de qualitat educativa que no sempre es contemplen. Han de poder gestionar la seva oferta a partir de models integrals que no presentin les propostes d’activitats com un simple degoteig de mesures i ofertes aïllades entre elles, per atendre demandes pensades únicament des de la necessitat de la conciliació familiar. Han de tenir un sentit educatiu global, connectades amb la dinàmica escolar, donant continuïtat als seus criteris pedagògics i complementant-los amb especialització en matèries determinades i amb tècniques vinculades al lleure i la sociocultura.

Sortides d’un dia a la natura, estades de colònies escolars, sortides pedagògiques a institucions de patrimoni cultural i natural, robòtica educativa i STEM, divulgació i dinamitzacio científica, extraescolars en el propi centre i en espais privats i associatius complementaris, activitat artística, física i esportiva.... Algú pot posar en dubte que totes són necessàries, complementàries i multiplicadores dels beneficis educatius per a infants i joves? Calen, només, instruments professionals per fer-ho possible.

Pep Montes
Periodista i gestor cultural
Gerent de l'Acellec

Article publicat al número 16 de la revista Món Docent