notícies

Qui és qui en el temps de migdia

El digital de cultura Núvol ha publicat un article d'opinió del gerent de l'Acellec, Pep Montes, en el qual aporta dades i informacions que habitualment no apareixen als mitjans de comunicació sobre els serveis de menjador escolar o de temps de migdia. S'hi defensa la qualitat del servei, per damunt de tot, i refusa els tòpics sense fonament que circulen sobre el sector.

Com més important és un tema més exposat està a la banalització i la demagògia. Començo l’article amb aquesta frase perquè quedi clar d’entrada que estic convençut que el temps de migdia a les escoles és un espai essencial per a l’educació dels infants, que no és complementari sinó nuclear, i per avisar que, més que contradir teories d’altres, m’estimo més dedicar-me a aportar informació i dades perquè cadascú construeixi la seva opinió amb una mica més de fonament. Vull remarcar, a més, que aquest text no és una resposta a l’article precedent de la Cecilia Bayo, sinó que voldria ser, més aviat, un complement o una ampliació.

I com a mostra del que dic, compro d’entrada l’expressió “temps de migdia” que fa servir la Cecilia per comptes de l’habitual “menjador escolar”. La primera informació que vull aportar és que una bona part de les empreses que presten serveis de menjador escolar, parlen internament i de cara als seus usuaris (infants, famílies, AMPAs i escoles) de “projecte educatiu de temps de migdia”. I començo.

Si algú fes una història a casa nostra del que coneixem genèricament com a menjadors escolars, hauria d’explicar que fa gairebé trenta anys, quan aquest servei era anecdòtic a la xarxa pública d’ensenyament, els primers que van començar a donar-li forma eren unes organitzacions molt inexpertes en el món de l’activitat econòmica però amb un ampli bagatge en el món associatiu dedicat a la cultura i l’educació no formals. D’aquella gent avui en diríem emprenedors i els faríem un monument perquè van ser capaços de detectar una necessitat social creixent, van entendre que tenien a les mans la metodologia i el coneixement pràctic necessaris per donar-hi resposta, i van ser prou agosarats com per aixecar petites empreses. Aquella necessitat que fa trenta anys era incipient, avui és universal, aquella metodologia era el lleure educatiu, avui reconegut com a part essencial de l’educació en lletres majúscules, i aquell valor temerari va ser l’espurna necessària per aixecar un sector empresarial que avui dona ocupació a més de 20.000 persones i es basa en el model de la petita i mitjana empresa, predominant i essencial per a l’economia catalana.

Primera dada: si avui els menjadors escolars són alguna cosa més que un servei de menjars sense valor afegit amb uns simples vigilants que tenen cura que els infants no prenguin mal (tal com passa, per cert, a bona part de l’Estat espanyol), cal agrair-ho a aquells emprenedors que fa trenta anys van ser prou bojos per adaptar allò que els apassionava (el lleure educatiu) a una necessitat social creixent. Després que ho fessin ells, van entrar-hi les entitats del tercer sector, les empreses de càtering i les grans multiserveis de matriu internacional. Uns i altres van descobrir un nínxol de mercat que els servia per mantenir, en un cas, les seves estructures associatives (un altre dia podríem parlar d’aquest tema amb més calma) i, en l’altre, per engruixir el seu volum d’activitat (i no necessàriament el volum de guanys).

Encara que algú ho vulgui afirmar, avui ningú no té dades precises de la distribució en el mercat dels diferents models d’empresa que presten els serveis de menjador escolar, senzillament perquè la única instància que podria fer-ho sense haver d’encarregar un estudi costosíssim, el Departament d’Ensenyament, no ho fa. Però sí que es poden fer algunes aproximacions, poc precises però prou ajustades en les proporcions. Les empreses multinacionals i multiserveis s’acosten però no arriben al 30% del mercat. El tercer sector, a través sobretot de grans fundacions, una mica més del 20%. I la petita i mitjana empresa, una mica més del 50%, la meitat del qual, aproximadament, està associat a l’Acellec (Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura). La majoria de menjadors escolars de les escoles catalanes es gestionen a través de serveis externalitzats en les proporcions aproximades que he descrit.

Segona dada: els professionals que presten aquests serveis són gent adequadament formada per a complir amb la seva funció. És cert que fa trenta anys, quan tot estava en construcció i era força intuïtiu, era qüestionable el nivell i les metodologies que s’usaven. Però no només en van aprendre, sinó que van desenvolupar un model que avui és punta de llança, a una gran distància de la resta, a nivell estatal, i amb un elevat grau de singularitat en el conjunt d’Europa. Les empreses desenvolupen projectes educatius de gran valor i situen pedagogs al capdavant dels equips, pràcticament la totalitat de monitors tenen titulació de lleure educatiu i la gran majoria han fet cursos d’especialització facilitats per les respectives organitzacions patronals. Per citar només algun exemple, treballen la coeducació amb perspectiva de gènere, eduquen en la diversitat, fan prevenció de bullyng, s’especialitzen en resolució de conflictes i fan adaptacions curriculars al temps de lleure. N’hi ha prou, per comprovar-ho, de demanar algun d’aquests projectes educatius, i de visitar algun menjador gestionat sota aquests criteris.

Segur que hi ha molts casos deficients. Qui podria negar-ho. Però és fals que els menjadors escolars siguin majoritàriament deficients. I m’atreveixo a dir que si trobeu un menjador escolar deficient, el més probable és que el menjador no sigui la única cosa deficient en aquell centre.

Tercera dada: la qualitat alimentària dels menjadors escolars catalans, en termes sanitaris i dietètics, és més que correcta. No trobareu experts en la matèria que us ho neguin. Justament per això és tan important assegurar que tots els infants accedeixin a un menjador escolar: per què fer-ho equival a donar-los una alimentació saludable que malauradament no sempre li poden garantir les seves famílies.

I compte a no confondre qualitat alimentària amb alimentació ecològica i de proximitat. La qualitat està garantida al marge que l’alimentació sigui ecològica i de proximitat. Dit això, ningú no nega que és bo i desitjable que avancem en la línia d’oferir menjar ecològic i de proximitat als infants. Però ho hem de fer barrant el pas a la demagògia. El menjar ecològic és més car. Són faves comptades, i ho pot comprovar qualsevol consumidor quan surt a comprar. No és compatible demanar que el preu dels menjadors baixi o es mantingui inalterable al mateix temps que s’incrementa la proporció de menjar ecològic. I la segona qüestió rellevant: avui no hi ha a Catalunya producció d’aliments ecològics suficient per oferir-la a la totalitat dels infants escolaritzats. Ni molt menys. Sembla mentida que ningú no ho expliqui, això. Per tant, els que reivindiquen menjadors ecològics per a tothom, haurien d’explicar primer com faran la tria: a qui els ho oferim i a qui no. Serà en funció de la capacitat adquisitiva de les famílies? Responeu vosaltres mateixos la pregunta, feu-me el favor.

Quarta dada: la qualitat del projecte educatiu dels menjadors escolars o, amb més propietat, del temps de migdia, no depèn de qui en sigui el gestor sinó de com es treballa. Hi ha magnífics espais de migdia gestionats per AMPAs, però n’hi ha que són clarament deficients. Hi ha petites empreses que treballen amb una precisió exquisida, però n’hi ha que són un complet desastre. Hi ha entitats associatives que presten el servei de manera correcta, però n’hi ha que no saben ni com posar-s’hi. Hi ha empreses grosses que uniformitzen el servei i rebaixen qualitat, però n’hi d’igualment grosses que són un model de treball en proximitat i d’adaptació a l’entorn. La qüestió no radica ni en la forma jurídica del gestor, ni en la seva grandària, sinó en la qualitat del seu treball. I això és el que hauria de garantir, essencialment, un bon decret de menjadors escolars (o de temps de migdia): l’establiment d’uns paràmetres de qualitat per sota dels quals no es pugui treballar. I el prestador del servei hauria de poder ser una AMPA si tingués els  recursos i la capacitat organitzativa suficients, o una petita empresa del territori que conegués amb detall les singularitats de l’entorn, o una empresa de dimensions respectables que tingués capacitat d’afrontar les dificultats logístiques d’un entorn complex sense perdre mai de vista el treball de proximitat, o una entitat sense ànim de lucre si formés part de l’entramat cívic del territori o, perquè no, la pròpia administració si es tractés d’un centre de característiques molt especials.

El model de contractació que ha d’impulsar l’administració no ha de ser monolític i tancat: ha de ser adaptable als entorns i necessitats de cada cas. Perquè no poden conviure diferents models d’organitzacions que gestionen el servei, si aconseguim que tinguin en comú els nivells de qualitat exigibles a qualsevol servei públic? Per què ens entestem a associar qualitats i defectes per sistema als models de gestió, com si fossin cosubstancials a la seva naturalesa, sense fixar-nos en els mètodes que usa i en els resultats que obté cadascuna de les organitzacions? No trobeu que són absurdes les guerres de declaracions entre col·lectius que volen per a ells l’exclusiva d’un servei que hauria de ser, per definició, universal i compartit? 

(Podeu consultar l'article, publicament originalment al Nuvol, aquí)
(La foto és del Núvol)