notícies

Seguim el ritme de les famílies

07/07/2014

Les darreres setmanes s'ha instal·lat en l'opinió pública el debat sobre l'anunciada sortida de la crisi, amb el contrast entre una administració que té ganes de donar bones notícies i una realitat tossuda que situa els beneficis d'una pressumpta recuperació econòmica encara molt enllà en el temps. El món del lleure, l'educació i la cultura, està necessàriament lligat a la quotidianitat dels ciutadans, i les grans xifres macroeconòmiques tenen un efecte molt i molt secundari en la nostra realitat. Mentre les famílies no comencin a recuperar capacitat adquisitiva, els serveis que presten les nostres organitzacions no notaran canvis substancials. Més aviat el contrari: la persistència de la precarietat en les economies familiars fa que el límit de les reserves que fins ara ens han permès mantenir-nos actius comenci a acostar-se de forma alarmant.

No cal fer exhibició de pessimisme i, certament, cal reconèixer que les perspectives de millora econòmica, per molt llunyanes que encara siguin, donen aire als plans de futur. Però en cap cas hem de pensar que les nostres empreses creixeran de forma automàtica i immediata mercès a una millora més desitjada que real. És la capacitat d'adaptació de les nostres organitzacions i l'impuls que, malgrat tot, encara manté la iniciativa privada en el nostre sector, allò que garanteix el nivell i la qualitat mínima que cal exigir als nostres serveis. I és la persistència en els criteris de qualitat i professionalitat que sempre hem intentat que siguin bandera del nostre sector allò que ens permetrà aixecar el cap en algun moment que esperem que no sigui ja gaire llunyà.

Diagnosticar la salut del nostre sector és, de fet, força senzill. Només cal fer una ullada a les economies familiars i de l'administració local. Els casals, les colònies, els menjadors i les activitats extraescolars depenen de la capacitat adquisitiva de les families i dels ajuts i suports que pugui facilitar l'administració per a les persones que es troben en una situació més precària. Encara més: cal tenir present que molts dels ajuts que es destinen a les families necessitades són finançats a la pràctica per les nostres empreses, ja que les subvencions acumulen retards que van dels tres als nou mesos.

Des d'un altre punt de vista, hem de recordar que la prestació de serveis a través de la contractació pública continua patint encara avui reduccions pressupostàries sistemàtiques. Els concursos públics cada cop estan menys dotats, i els plecs exigeixen que es mantingui o s'incrementi el nivell de serveis. La contractació pública, a més, tendeix a primar el preu per damunt de qualsevol altra consideració, de manera que els marges econòmics de gestió no només es redueixen, sinó que en molts casos arriben pràcticament a desaparèixer. 

Aquesta tendència, que es ve produïnt des de fa ja quatre o cinc anys, no s'ha aturat encara i en alguns casos fins i tot s'incrementa. Per tant, per al nostre sector, parlar de recuperació econòmica implica aventurar planificacions a mig termini que, amb altes dosis d'optimisme, aventurin millores de la capacitat adquisitiva de la ciutadania i dels recursos públics. No hem pas de negar la teòrica millora incipient de les perspectives econòmiques, però seríem mals gestors si preveiéssim avenços significatius a curt termini.

La força i les perspectives de futur del sector continuen estant a les mans dels gestors de les nostres empreses, que compaginen el respecte i l'impuls als valors i qualitats tradicionals de la tasca cultural i educativa, amb una innegable habilitat en la gestió econòmica. Estem fent, exactament, els mateixos esforços i equilibris que fan milers de families del nostre país. Caminem i treballem plegats.