09/03/2015
Quan es va firmar el primer conveni del lleure educatiu i sociocultural, l'any 2005, es va fer una passa importantíssima per dignificar un sector econòmic que, malgrat tenir ja un pes significatiu en aquell moment, estava molt desestructurat. Els múltiples agents que desenvolupaven la seva activitat professional en aquest camp no seguien pautes comunes, i aquells que s'hi dedicaven amb respecte i voluntat de rigor quedaven desemparats davant de l'actuació d'organitzacions que obviaven els principis i valors que són en l'origen d'aquesta activitat. Deu anys després, i amb la signatura del tercer conveni, la seva existència continua sent un factor fonamental per garantir la qualitat dels serveis que presten les empreses i unes condicions de treball justes i dignes per als seus treballadors. L'Acellec el continua defensant com un instrument valuós d'ordenació del sector, útil per a treballadors i empresaris, però que, a més, permet explicar-nos i prestigiar-nos davant de la comunitat.
No hi ha dubte que les prioritats d'avui no són les mateixes que les de fa deu anys, però no per això el conveni ha deixat de ser necessari. El recorregut fet fins al moment, amb entrevancs i dificultats, s'ha de valorar com a molt positiu, i no podem negar que avui ens podem explicar públicament com un sector d'activitat que atén necessitats socials de primer ordre, que no només s'han de defensar com a opció, sinó com a dret indefugible. Les figures professionals que treballen en el nostre sector deuen una part rellevant del seu reconeixement a l'existència del conveni, i el respecte a unes regles bàsiques s'ha consolidat com una fita que ja no es qüestiona. S'ha guanyat en qualitat en la prestació de serveis, s'ha reconegut la feina de les organitzacions que treballen amb rigor i van quedant arraconades i en evidència les que no respecten les mínimes pautes comunes de què ens hem dotat.
Estem immersos encara en una situació de crisi econòmica. Malgrat que des de diverses instàncies s'insisteix a afirmar que la crisi s'està superant, no podem obviar que patim encara les conseqüències de la disminució de la capacitat adquisitva de les famílies i de la migradesa dels recursos públics en què es basen bona part dels serveis que prestem. El conveni ha estat també un instrument significatiu per navegar a través d'aquestes condicions negatives, i cal remarcar que, malgrat la llarga negociació amb la part sindical, no s'ha produït cap retrocés salarial d'ençà que va finalitzar el segon conveni, a finals de 2010. La majoria d'empreses han resistit la crisi i continuen apostant per prestar serveis de qualitat en un sector que no es pot permetre reduir els seus estàndards perquè això implicaria deixar de complir amb la funció social que té encomanada.
Amb el nou conveni no està tot resolt. Ens cal encara acabar d'endreçar i reordenar aspectes diversos de la nostra activitat, però no hi ha dubte que s'ha fet una nova passa en la bona direcció. Després de tres anys de negociació a la recerca d'un acord entre patronals i sindicats s'ha reprès el camí encetat l'any 2005. Assolida aquesta nova fita, serà moment d'afrontar nous repetes, sempre pensant en la millora de les condicions de treball i de prestació dels serveis que són en les nostres mans. Ens cal encara explicar-nos molt, mostrar la peculiaritat de la nostra feina, el valor que porta implícita, i la irrenunciable presència que ens cal tenir en el marc d'una societat del benestar a la qual de cap manera no podem renunciar.